(…)

El POUM que tirarà endavant l’actual govern municipal està per veure. No s’ha fet públic. L’únic document “real” de l’actual govern que coneixem són les al·legacions presentades a l’anterior POUM, i que en bona mesura van ser acceptades.

El que està clar, és que no es farà res amb l’oposició de la Generalitat.

L’Avantprojecte de Pla Metropolità és un document on es manifesten amb claredat les intencions de la Generalitat.

Podem comparar els barris que s’han construit en temps de la Teresa Padrós i abans:

On abans s’havia fet una estesa d’habitatges unifamiliars en filera, amb carrers angostos i voreres inviables per anar amb paraigües o un cotxet de bebé, ara s’han construït amples avingudes amb voreres suficients o sobrades, on es combinen habitatges plurifamiliars de diferents alçades, habitatges unifamiliars en filera, i amples espais públics.

Però és que a més a més, aquesta mena d’urbanisme, a Palau, és una necessitat: Permet de configurar una trama urbana en la que es poden desenvolupar tota mena d’activitats, a part de dormir i tancar el cotxe.

En poques paraules, això és fer poble.

El pla que s’està elaborant, com el que es va rebutjar, és a 20 anys vista, o més. Depès dels canvis que hi hagi en el futur i el ritme al que es produeixin.

Els pisos i les cases no les fa l’Ajuntament. Es fan per que hi ha unes persones que volen vendre i d’altres que volen comprar.

Els plans, fixen els límits de què, com i on. Però no el “quan”, que depèn de la voluntat dels particulars que hi intervenen.

Tinc la impressió que alguns palauencs es pensen que el camp i els boscos són només per fer bonic. Un decorat ideal que han comprat juntament amb la torre.

No és així. Són el mitjà de producció d’algunes famílies, que ja no són aquells pagesos pintorescos de les “Pàgines Viscudes”, sinó empresaris agrícoles. I tenen el dret (i l’obligació social) de disposar del seu patrimoni com més convingui per obtenir el màxim rendiment del mateix.

Els límits, els ha de posar el POUM.

Si el Pla del Sr. Serravinyals difereix molt o poc del Pla del Sr. Soley, i no em refereixo a detalls tècnics (que també són importants, no ho dubto), ho podrem jutjar quan aquest govern ens el presenti.

Va llegir l’entrevista que li van fer a l’Alzina a la Sra. Mercè Pla al mes d’octubre? (Em penso que era l’octubre).

No li va semblar que la seva resposta sobre el nombre d’habitants que preveia com a límit de la seva versió de POUM era molt ambigua?

Aixó ho diu vosté.

Em sembla que el que predica i el que volía fer el anterior equip de govern, és en els pols oposats, la massificació, el no cumpliment dels acord’s pressos amb la participació ciutadana,ciutadana de Palau es clár,(que tant i tant s’omple la boca la senyora Marcuello, i després s’els deixa al calaix)i el creixement desmessurat,SENSE ELS MINIMS EQUIPAMENTS NECESARIS ACTUALMENT,ja no diguem amb tota la gent que vindria a viure a Palau-solita i Plegamans, seria com encabir 10000 xinessos en una cabina de teléfon, vull dir: S’imagina de cop i volta, al costat del institut, al costat del pla de l’alzina 800 pissos, 3500 persones, i 2000 cotxes?
Pensi amb tot aixó que l’hi he dit i contestim si no es totalment el contrari del que vosté voldria.

És molt senzill d’entendre: Aquestes inversions les fan a partir d’un nombre determinat d’habitants. Els habitants que compten -depenent per a quin organisme i finalitat, és clar- són els del cens (el darrer va ser el del 1999 si no vaig errat) o els del padró municipal (depèn de per a quina inversió o finalitat). També les transferències de l’Estat als municipis depenen del nombre d’habitants. Aquests criteris són una font de discussió continua entre l’Estat, les comunitats autònomes, i els municipis.

En els barems espanyols -i catalans, és clar-, es parla de municipis de fins a 5000 habitants, d’entre 5000 i 20000, de 20000 a 50000 …

Si fóssim 5001 habitants ens trobaríem en una situació magnífica: Gaudiríem d’un entorn quasi rural, però tindríem dret a exigir els equipaments públics que ja tenim ara.

La pitjor situació seria quedar-se en els 19999 habitants. Aleshores tindríem dret a exigir els mateixos equipaments públics (de l’Estat o de la Generalitat) que te un poble de 5001 habitants.

La situació actual no és gaire millor. Estem en una mena de llimbs en el que no som ni carn ni peix.

Vostè estarà d’acord amb mi en que no és possible tornar cap enredera.

Em d’afrontar la transformació de Palau d’una forma positiva, no traumàtica. Palau és un poble viu i dinàmic, no un paisatge congelat en el record d’alguns, o en el fulletó d’una immobiliària.

Ara, respecte a les línies de tren, no crec pas que jo les arribi a veure (i només tinc 43 anys)

Poder sí que veurem la línia dels catalans entre Sabadell i Granollers passant pel Parc de l’Hostal del Fum (miri’s els plànols de l’avantprojecte de la Generalitat). Aquesta és l’opció que defensa la Cambra de Comerç (i també Sabadell Cruïlla), i la força la fan no les firmes recollides per la Sra. Pla, sinó les empreses del Polígon Riera de Caldes, que necessiten i volen accedir amb facilitat a la força de treball de Sabadell, Polinyà, Parets, Lliçà i Granollers, a més a més del mercat de treball de Palau i Santa Perpètua.

Per cert, pel que fa al tren, les signatures entregades per la Sra. Pla eren innecessàries, perquè aquest avantprojecte de la Generalitat va ser presentat públicament al menys una setmana abans.