Dins de tots els equipaments públics que es poden fer amb 5M€, la Piscina Municipal, no seria una de les meves prioritats.

A Palau tenim 3 (tres) piscines públiques d’iniciativa privada (tothom hi pot accedir pagant l’entrada) i mil·lers de privades.

En pobles veïns, la piscina municipal s’ha construït per que en el seu moment no hi havia alternatives d’iniciativa privada i accés públic.

Com serà aquesta piscina? Un equipament amb finalitat recreativa (com un parc aquàtic) o amb finalitat esportiva?

L’Ajuntament sabrà gestionar l’equipament tant be com uns professionals que porten molts anys de feina, i no només a Palau?

Sinó és així, el preu per l’us de la piscina municipal serà més econòmic que el de les piscines públiques d’iniciativa privada?

O potser ja compten que la piscina serà deficitària i la pagarem entre tots, ens agradi la natació o no?

Abans de tot, diria el mateix que diré ara si el PSC estigués al govern.

Tal i com esta la situació actual de sequera, deixaria la piscina per més endevant i iniciaria el projecte d’un gimnás nou municipal i crear un conveni amb la psicina privada per fer-la de titularitat mixta. Però tot això només per la situació de sequera. Si les coses van a millor alehores podríem parlar.

I tal i com esta la situació de l’aigua a Catalunya, esperaria uns anys a veure com acaba el problema de la sequera abans de fer la piscina (no sabem si es un canvi en el nostre clima que cada cop es fara més àrid o si només durara 12 mesos…cal esperar)

És a dir, el començament de la campanya “Salvem Ca l’Estruch”.

I en aquell moment, a CiU, no tenien ni idea del que volien fer amb Ca l’Estruch, i si en tenien, no ho volien dir obertament. Ni tant sols van ser capaços de llençar una idea engrescadora pels veïns més propers. Només ens volien ficar la por al cap: “Faran pisos! Us vindran a viure uns xxxxxx!” (aquesta paraula posa-la de la teva collita).

L’únic que tenien clar és que s’hi oposaven.

Després sí, es van fer molts castells de sorra.

Una cosa és un projecte i l’altre és llançar idees. Un projecte suposa tenir un objectiu, un pressupost, un finançament, uns plans d’execució i supervisió, uns límits temporals, …

És molt fàcil dir: “Jo hagués sabut negociar millor amb els promotors.”.

Sobretot quan ets tan amic i company d’alguns dels que participaven en aquesta obra. Però aquí ens endinsem en el terreny llefiscós de les qüestions personals, que preferiria no tocar.

Els que sí que proposaven altres idees, eren la gent de UP, i el Sr. Grífols per exemple. El Sr. Grífols tenia molt clar (i suposo que encare ho te igual de clar), que Palau necessita una biblioteca en condicions. Jo comparteixo aquesta idea, però no crec que la fàbrica “restaurada” (com volia CiU) hagués estat un espai adient. Al meu entendre, l’espai per a la biblioteca hauria de ser proper a l’IES Ramon Casas.

De tota manera, i respecte els partidaris de la biblioteca com a prioritat, sembla ser que som una opinió minoritària: TOTS els palauencs veuen que una piscina municipal és la màxima prioritat. O això potser només és una d’aquestes espirals demagògiques d’a viam qui la fa més grossa?

Jo mateix en sóc testimoni, tot i que ja se que per a tu tot el que dic són mentides i calumnies.

Com a veí, vaig assistir a la reunió que va convocar la Sra. Mercè Pla a l’antic local de CiU per iniciar la recollida de signatures de la campanya “Salvem Ca l’Estruch”.

Va ser surrealista que CiU convoqués aquesta campanya.

Pels que no ho saben, els explicaré que quan va tancar l’empresa Estruch, les dues naus van passar a ser propietat de l’Ajuntament en pagament de deutes. En aquell moment, l’alcalde Joan Payola va proposar un projecte per a convertir la fàbrica “Vella” (que era la més nova al haver estat reconstruïda després de l’incendi) en un mercat municipal (un equipament). De fet, aquesta nau va ser durant uns anys l’edifici de la brigada d’obres i magatzem municipal. Però l’Ajuntament necessitava diners, i es va vendre les naus a dues empreses diferents, que van iniciar la seva activitat industrial al bell mig del poble. Perquè llavors, aquestes fàbriques ja no estaven voltades de camps, sinó de cases. En una de les fàbriques es feien cartronatges, i l’altra era tèxtil.
Els anys següents, ja governant l’alcaldessa Teresa, una colla de veïns, van començar a demanar el cessament de l’activitat de la tèxtil, degut als sorolls que feien de nits, que és quan treballaven. Sorprenentment, aquests van ser els mateixos veïns que primer van recolzar la campanya “Salvem La Fàbrica”.

En la reunió esmentada, la Sra. Pla, el Sr. Serravinyals i altres, fent un esforç inaudit d’imaginació, es van esmerçar a senyalar el valor artístic de l’edifici i la seva antiguetat (era dels anys 60), provant de confondre la fàbrica amb el Vapor Aymerich de Terrassa. Proposaven conservar-la i restaurar-la per a fer un equipament. Preguntats quina mena d’equipament farien, no van saber donar cap resposta clara. D’entrada no tenien cap projecte concret: Simplement, un equipament. Però hi ha molta mena d’equipaments, dèiem: Una plaça de braus és un equipament; una deixalleria és un equipament; una presó és un equipament; un envelat per a fer les festes del poble és un equipament (però poder no massa agradable pels veïns directes). Finalment, el Sr. Serravinyals va proposar que s’hi podria traslladar l’Escola de Música. És com una mena de comodí que el Sr. Serravinyals sempre treu per donar contingut a qualsevol mena d’edifici restaurat. Deu ser que es pensa que els músics no són gaire exigents.

Jo, com a veí molt proper, vaig pensar que era millor quedar-me amb el projecte de l’alcaldessa Teresa, que mantenir la fàbrica on era: Qui sap si no se la tornarien a vendre, com ja havien fet? I si em muntaven un equipament que no em feia el pes?
Més valia la fàbrica a terra, perquè en el moment que calia convèncer, no hi havia cap projecte real ni imaginari: Només oposició.