El dimoni de la Pedra Llarga Weblog
El ‘blog’ de Palau-solità i Plegamans
- Pàgina d'inici
- Qui sóc
- Què és aixó?
- Notícies
- "Pels seus fets els coneixereu"
- PSiP en imatges
- Enquestes
- Esports
- Contacteu amb El Dimoni de la Pedra Llarga.
- Pla especial de protecció del patrimoni de l'Ajuntament de Palau-solità i Plegamans.
LLOCS D’INTERÈS
Notícies
- Notícies
- 14/03/2009 – Un clam contra la crisi.
- 14/03/2009 – Els 10Mil a Brusel·les i la impostura de CiU.
- 09/03/2009 – Rally de cotxes d’època Barcelona-Sitges
- 03/03/2009 – Els líders de CiU critiquen els pactes polítics “contra natura”.
- 03/03/2009 – 10Mil a Brusel·les convoca una manifestació a Barcelona.
- 01/03/2009- Mort d’en Pepe Rubianes, un actor.
- 09/02/2009 Noia desapareguda.
- 03/02/2009 La Teresa Padrós inagura l’exposició “I tu de què vas?”
- 12/12/2008 Sopar de Nadal del PSC de Palau-solità i Plegamans
- 19/11/2008 Renovació al PSC de Palau-solità i Plegamans
- 08/11/2008 Palau torna a les pàgines de successos per la Presó de Joves L’Alzina
- 10/10/2008 La nova executiva de Convergència a Palau-Solità i Plegamans, abanderats de la “social democràcia”
- 05/10/2008 La Generalitat prepara una llei per ordenar i dotar de serveis les urbanitzacions aïllades.
- 21/09/2008 PSiP a la Festa de la Rosa del PSC
- 19/09/2008 Nova plaga: els virus dels pen-drives
- 09/09/2008 Centre Penitenciari l’Alzina: Què coi passa aquí?
- 01/09/2008 Mn. Germà Prats nomenat rector de Sant Genís
- 16/08/2008 La revista l’Alzina a la web
- 06/08/2008 Aquest 11 de setembre, penjarem l’estalada al balcó de l’Ajuntament?
- 17/07/2008 En Felip Puig ens aclareix què vol dir això de “La Casa Gran”
- 31/05/2008 La Teresa Padrós, en acció com a diputada (de la Diputació de Barcelona)
- 17/05/2008 Artur Mas a Palau-Solità i Plegamans
- 02/05/2008 Els mussols banyuts estan de sort a Palau
Entrades recents
- Jo també vull salvar el poble!
- La Teresa Padrós recuperada d’un infart.
- Els principals partits de Palau apleguen els seus militants.
- Pla especial de protecció del patrimoni de Palau-solità i Plegamans.
- S’aprova el pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic sense passar pel Ple Municipal
Entrades més vistes
- Fitxes gràfiques
- 1.Edificis singulars.
- Gravació íntegra del ple municipal de l'Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans del 30/10/2008
- Enregistrament íntegre del Ple Municipal de l'Ajuntament de Palau-solità i Plegamans del 27/11/2008
- Qui sóc
- S'aprova el pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic sense passar pel Ple Municipal
- El resultat pressupostari de l'Ajuntament de Palau-solità i Plegamans l'any 2008
- "Montserrat implica els seus amics."
- 12/12/2008 Sopar de Nadal del PSC de Palau-solità i Plegamans
- La Mercè puja al tren... a Polinyà
Arxius
Etiquetes
Abel Julien
Ajuntament de Palau
Albert Font
Alcaldes i alcaldesses de Palau
Angel Exterminador
Bandera
CiU
comerç local
Comunicació
David Zambrana
elgalldecancortes
ERC
Exorcista
Festes populars
Futbol
Govern Repartit
Grans economistes palauencs
Ivan Costa
Jaume Oliveras
Joan Payola i Riera
lafadaanna
La masovera de Can Cortès
latempleradelcastell
Medi Ambient
Mercat Medieval
Mercè Pla
Miquel Truyols
Palau-solità i Plegamans
Patrimoni cultural
Pep Montané
Pitikli bonico
Pla General Metropolià
Ple municipal
Policia local
POUM de Palau-Solità i Plegamans
PSC
pubilleta
Quart cinturó
Recollida porta a porta
Ràdio Palau
Selecció española
Serravinyals
Serraviñals
Teresa Padrós
Zambrana
Bloc a WordPress.com • Freshy theme by Jide.
Reproduït de http://www.e-noticies.cat
11 / 02 / 2009
El batlle de Sant Pol de Mar, Manel Mombiela, repta un regidor a denunciar-lo si no hi està d’acord
L’alcalde Sant Pol de Mar (Barcelona), Manel Mombiela, ha decidit que la bandera espanyola no onejarà en el seu Consistori i ha reptat a aquells que no comparteixin la seva decisió a denunciar-ho en el jutjat, segons informa el diari ABC. En resposta a un requeriment presentat pel regidor Enrique Abad, membre de Junts per Sant Pol, l’alcalde Manel Mombiela (CiU) el repta a portar-lo al jutjat davant la seva negativa a col·locar la bandera a la seu de l’Ajuntament.
El regidor Abad va presentar una instància a l’Ajuntament en la qual sol·licitava a l’alcalde que complís amb la llei. En aquesta instància, Abad advertia a Mombiela que, si en un termini de deu dies no col·locava la bandera espanyola al costat de la bandera catalana -que actualment oneja en solitari-, acudiria als tribunals. En ocasió del Ple municipal celebrat el passat 27 de gener el regidor va reiterar oralment la seva petició, però Mombiela es va ratificar en la seva negativa.
Davant aquesta situació, el representant de Junts per Sant Pol va exigir una resposta certificada per escrit en la qual, finalment, l’alcalde convergent va contestar que “com ja han passat els deu dies” que Abad havia donat de termini perquè es complís la llei, instava “al senyor Abad a que em porti al jutjat”.
Abad va presentar ahir una denúncia en la Delegació del Govern de Catalunya en la qual exposa els fets i reclama a l’Estat “que mitjançant l’autoritat i mitjans que disposa, procedeixi de manera que es compleixi amb el disposat en la vigent llei a l’efecte, obligant al fet que, tant en la balconada principal d’aquest Ajuntament, així com en tots els actes públics, estigui col·locada en lloc prominent la bandera d’Espanya”.
Ja esta bé de collonades. Suposo que l’organitza alguna agencia de viatges sense feina. La propera creuer almogavar pel mediterrani. No tenim feina i ens surten amb tonteries d’independencia perque encara en tinguem menys. I retirerem l’euro i instaurarem la “pela” i el “ral”.
Pep, si alguna cosa te la democràcia, es que ens permet pensar lliurament i les prioritats d´uns no som sempre les mateixes pels altres, malgrat que quansevol preocupació ciutadana ens pugui afectar a tots.
Deumil a Brusel.les no es cap collonada desde la informació, desde la ignorància un és molt lliure de definir-ho com vulgui, però en quansevol cas, es tan respectable com el teu pensament lliure.
Salut!
Bon dia Pep de la Crosta,
Molts ciutadans del nostre poble (per dir-li d’alguna manera), malgrat veure’s afectats per serioses dificultats econòmiques, tenen fe en els seus ideals i els defensen contra vent i marea, però sempre de manera pacífica.
Fins i tot n’hi ha que pensen, d’una manera molt raonada, que la independència ens seria de gran utilitat en aquests temps de crisi econòmica.
D’altres, com sempre, només utilitzen conceptes com “autodeterminació” o “independència” per recollir el fruit electoral que els brindaran els sentiments més íntims d’aquells que tu anomenes de “la crosta”.
Valgui això per aplaudir l’actitud d’un alcalde valent, com el de Sant Pol, malgrat ser d’un partit que s’ha destacat per l’ús espuri i partidista del sentiment catalanista, i de tota la gent que malgrat les greus dificultats per les que passen a nivell personal, s’aixequen i reivindiquen els seus ideals d’una manera pacífica.
COMENTARI SUPRIMIT A PETICIÓ DE L’AUTOR
EDPLL
Enric Canela, professor de la Universitat de Barcelona va encendre la metxa des d’El Bloc Gran del Sobiranisme, i ara ja no hi ha qui l’aturi. El proper 7 de març, 10.000 catalans d’arreu del món, sobiranistes transversals ideològicament, estan convocats a Brussel•les. Volen prescindir d’Espanya i provocar els partits catalans.
El promotor de la idea dels 10 Mil a Brussel•les s’esperava la resposta que ha acabat tenint?
Doncs la veritat és que sí. Ganes de moure’s hi són. La difusió de la xarxa arriba fins on arriba i nosaltres no tenim grans recursos però el retorn està sent espectacular.
Però 10.000 persones són moltes. És aquesta xifra més simbòlica que no pas un repte?
El plantejament en un principi era que evidentment la xifra era simbòlica, però a dia d’avui no tinc ni la més mínima idea sobre en quin punt de mobilització ens trobem. Això sí, he de dir que veig la gent molt engrescada. D’aquí a uns deu dies potser podrem tenir uns certs indicadors perquè començarem a posar a disposició el contacte amb els mitjans de transport que trobem i la reserva de bitllets. Entre el 12 i el 15 de gener estarà operativa la compra de bitllets.
Què hi busquen, a Brussel•les?
L’objectiu d’aquest acte és la internacionalització del conflicte català. Hi ha un desig d’independència a Catalunya, però està tancat dins les fronteres de l’Estat espanyol. És un fenomen no molt conegut internacionalment. I la nostra és una iniciativa més de les moltes que calen per posar al mapa dels conflictes internacional. Cal fer-ho. Cal cridar l’atenció sobre un conflicte pacífic però que demostra que hi ha un munt de gent que vol expressar que existeix com a país i que voldria tenir unes condicions com les del Quebec.
Condicions per poder decidir.
Evident. Nosaltres volem decidir la independència però si resulta que la majoria no hi és favorable volem poder constatar-ho i en cas de perdre volem poder tornar a provar-ho en una altra ocasió.
A dia d’avui troben que hi ha una massa més potent que anys enrere en favor de la sobirania a Catalunya?
El procés estatutari ha marcat un punt d’inflexió en els últims anys. El text que en va acabar sortint, l’amenaça del Tribunal Constitucional i ara el finançament suposen en conjunt la definitiva negació de cap possibilitat d’altra cosa que no sigui el regionalisme envernissat de folklore en l’actual context estatal espanyol. Tot depèn d’una manera fèrria de Madrid i per això cada dia li cau la bena dels ulls a més gent.
Guanya pes, doncs, el sobiranisme com a alternativa més plausible?
Sí, i tot plegat en els últims quatre anys d’una manera forta, casualitat o no, coincidint amb el govern tripartit.
Què vol dir amb això?
Que aquest moment no s’està vivint amb un govern de l’Aznar. L’interlocutor a Madrid en teoria era amic, i la realitat és que hi ha menys possibilitat de negociar amb els hipotètics amics que no pas amb els enemics oficials. Per tant, davant la constatació que a Madrid no hi ha amics de la causa catalana, és normal que el sobiranisme creixi.
Creu que els partits catalans hi respondran?
Aquest és un dels nostres grans objectius. Volem provocar-los. I en el moment que això comenci a agafar forma esperem alguna reacció del govern central respecte el nostre moviment. El clima hi és.
Fins i tot hi és com perquè vostès puguin acabar esdevenint alguna cosa més que un moviment?
Aquesta pretensió no hi és. Però és obvi que hi ha expectativa sobre com reaccionen els partits al moment present i sobre com s’organitzen de cara a unes eleccions. I aquí parlo de Convergència, d’Esquerra i d’un tercer partit, perquè aquí deixo de banda els partits espanyols i a Unió perquè la considero residual. Per tant, hi ha Esquerra, Convergència i hi ha una massa de votants orfes que necessiten sentir-se representats. Nosaltres no tenim cap aspiració a res de polític que no sigui demostrar, per la part que ens toca, que cal que els partits catalanistes es moguin. Han de demostrar que es refien del país i que mereixen que el país ho faci amb ells. Que deixin d’esbatussar-se entre ells i que parin d’engegar a rodar el país. Patim molt de misèries gairebé familiars, de pati de veïns, i el país no pot estar supeditat a aquestes petiteses.
En algun moment han vist amenaçada la transversalitat de la seva proposta? Perquè el cas és que van fer fins i tot un comunicat refermant-s’hi.
No, el primer escrit nostre sobre la iniciativa dels 10 Mil a Brussel•les ja hi constava aquesta idea totalment meva i compartida pels companys. Això és absolutament aliè als partits polítics. S’hi pot sumar qui vulgui, les plataformes més conegudes, per exemple, que ja ho han fet, i també la maquinària dels partits. Hi poden ajudar molt, i si venen polítics com l’Artur Mas o en Joan Puigcercós, fantàstic, però no com a organitzadors.
Per tant, estan oberts a tots els polítics.
Sí, sí, Mas, Puigcercós… Ernest Benach, que per cert és el nostre objectiu…
Per què?
Clar, perquè és el president del Parlament i representa institucionalment el poble de Catalunya.
Heu tingut algun retorn per part del president del Parlament?
De moment no, però és lògic que ell de moment no digui res perquè es deu al Parlament. Ara podria fer-ho només a títol individual, però segurament no pot fer segons quines manifestacions sense comptar encara amb un cert suport majoritari de la mesa del Parlament.
I retorn d’altres polítics n’han tingut?
Jo he tingut contactes amb polítics i tots els parlamentaris tindran la informació personalitzada. He parlat amb polítics de Convergència i d’Esquerra, però de moment a tall de sondeig. L’objectiu és que s’hi sumin a títol oficial, però transversalment.
I amb el PSC hi han parlat?
Nosaltres no negarem res si el PSC o el PP s’hi volen sumar oficialment, però evidentment dubtem que això passi.
Perdona dimoni però si pots i ho veus, anul,la el meu comentari de les (20:11:46), perque l´he insertat o no era. Deumil disculpes.
La política Dimoni, hauria de ser sobretot coherència i respecte als votants i principalment respecte a un mateix i al que és vol representar. La falera pel poder, cega molts ulls.
Salut!
Hola dimoni!
A propòsit de tot plegat he vist que tens el link de contacte amb una pàgina d’una tal Periodista Local, al clicar-lo m’ha sortit aquest article que és l’últim d’una serie tambè de noticies molt distorsionades i pròximes a la línia istriònica de “El InMundo” i altres.
Crec que aquest link no es digne de figurar en aquest bloc.
En tot cas un deixo la última perla i que tothom valori:
“eta atenta contra el pse de lazkao mientras en palau solita i plegamans el psc apoya al proetarra xirinacs”.
El PSC de Palau lleva a cabo contactos con la probatasuna CUP para un posible pacto en las próximas elecciones”.
(…)
LA RESTA HA ESTAT RETALLADA, ELS MASOQUES QUE S’HO VULGUIN MIRAR PODEN FER-HO DIRECTAMENT DES DE L’ENLLAÇ EN AQUESTA PÀGINA, NO CAL QUE ENS REPETIM.
Editorial
EDPLL
Les opinions de PeriodistaLocal no són “indignes” d’aquesta pàgina. Són les seves opinions.
Els enllaços que apareixen a la columna dreta de la nostra pàgina, són mitjans d’informació a la web que donen una perspectiva molt àmplia del que pensem els palauencs sobre fets que passen a Palau o hi tenen alguna relació.
És evident que hi ha opinions i punts de vista que no són compartits per tothom, però cal ser tolerant.
De fet, un dels motius de publicar aquest post dels 10Mil a Brusel·les, ha estat el de donar un espai a opinions totalment oposades a les de PeriodistaLocal, i que són tan respectables com qualsevol altra.
El llenguatge i el to “COPEro” de l’escrit ja és una desqualificació en sí mateix, però quan tracta d’associar al Ramon i al Valentí al terrorisme etarra ja cau en el ridícul més estrepitós. Algú s’imagina al Ramon Fàbrega amb una bomba a la mà?
Em temo molt per la línia de PeriodistaLocal que cada cop és més la veu d’un dels partits que ara governen a Palau.
Els que els han volgut com a socis no s’haurien d’escandalitzar tant de les seves opinions.
Hola,sóc en Ramon Fàbregas,he entrat al blog del “periodista fatal”,dic fatal perquè la informació que diu sobre la meva persona és totalment falsa,no he estat mai entrevistat ni preguntat sobre el tema que és tracte a l´article,per aquest “periodista”.
Primer voldria aclarir que milito en el partit polític Cup-Palau-solità i Plegamans,sóc un gran defensor de la no-violència i del diàleg per aconseguir els objectius polítics.El meu perfil polític és catalanista,independentista i sobiranista sense complexes.
Amb el senyor Valentí Soley només parlo de política,com també en parlo amb militants de Icv,ciu,erc i fins i tot del pp de Palau,ja que alguns els conec de tota la vida al poble,i encara que tenim punts de vista polítics oposats,no per això no els hi falto al respecte democràtic que és mereixen com a personas humanes,cosa que no s´ha fet amb mi,ja que s´ha publicat l´article sense consultar-me res de res,i no sabeu el més fort,aquest periodista hem sopat junts a una taula d´amics comuns,i sap on trovar-me per preguntar-me.És que molts que volen parlar de Palau no coneixen la seva història ni la seva gent,i van donant lliçons de periodisme¡¡¡¡
Però per sobre de tot no voldria que aquest tema inventat,esdevingui una cortina de fum dels greus i reals problemas que hi ha actualment a Palau,les basuras per carrer,o el més recent el dels veïns de Montjuïc.
Per cert, sempre m´han fet por els petards,això sí……tinc una escopeta de balins,no sé si a lo millor és això?
DECÁLOGO DEL BUEN PERIODISTA.
Ho escric en Castellà perque crec que que els nostra aspirant a Periodista, té un especial interés en la llengua del imperi.
1. VERACIDAD. Es el principio básico para cualquier periodista y medio de comunicación. Las informaciones deben ser auténticas. El prestigio y el compromiso del periódico con sus lectores se fundamenta en narrarles los hechos tal y como son, sin engañarles ni publicar falsedades.
2. CLARIDAD. El lector debe conocer y comprender los hechos. Nuestros textos deben narrar la noticia de forma que pueda ser entendida por la mayor parte de nuestros lectores. Por ejemplo, no debemos dar por supuesto que algo conocido por los periodistas, es también conocido por los lectores. De esta forma, y si existiesen, deberíamos contar los antecedentes a nuestros lectores o explicarles de una forma sencilla ideas complejas. Otro ejemplo, quizás algunas siglas o cargos de personalidades no son conocidas por todos.
3. IMPORTANCIA E INTERÉS. Una noticia no sigue el clásico esquema de contar una historia: presentación – desarrollo – conclusión. En nuestras informaciones, debe primar la importancia y el interés. Aquello qué ha ocurrido, dónde, cuándo, por qué, cómo o quién debe ir al principio de nuestra noticia. Otros elementos como los antecedentes o el contexto se ordenarán a continuación y en orden descendente, según su importancia. Si no hubiera demasiado espacio, es necesario resumir, ir al grano. El titular es fundamental, debe resumir en un máximo de dos o tres líneas la noticia, narrando lo más importante y ser llamativo para atraer al lector.
4. OBJETIVIDAD. El periodista deber ser lo más imparcial posible, sin dejar que sus posibles preferencias influyan en la forma de contar la información. Deberemos distinguir entre la información y la opinión. En la primera, aunque seamos afines a una parte de la historia, no debe afectar a nuestra noticia y contarla desde todos los ángulos. En opinión, como su propio nombre indica, sí podemos verter nuestro punto de vistas. Pero ambos géneros deben ir diferenciados en nuestro diario e, incluso, indicaremos cuáles son las paginas de opinión, con un pequeño avisador en la parte superior de las páginas.
5. RIGOR Y CONTRASTE. Van de la mano de la verdad y de la objetividad. Casi siempre, nos encontraremos con que nuestras informaciones tienen distintas
versiones, muchas veces enfrentadas y contrarias. ‘Cada cual lo cuenta a su manera, podríamos decir”. Es nuestra responsabilidad escuchar a todas las partes y ser rigurosos a la hora de investigar y contar nuestra información. No debemos creer lo primero que escuchamos, debemos comprobarlo y hablar con otras fuentes no implicadas, como testigos, para contrastar la información.
6. ACTUALIDAD. Prima en el trabajo del periodista. El punto principal de una noticia es contar hechos o informaciones de ahora, con la mayor inmediatez posible. No nos sirve contar una noticia que ha pasado hace unos días y que, probablemente, nuestros lectores ya habrán conocido por otros medios.
7. ATRACTIVO. Un diario tiene que llamar al lector. Aunque el texto sea muy bueno, de nada sirve si son un montón de letras juntas que dé pereza leerlas. Debemos jugar con los titulares, la estructura de la noticia y, sobre todo, con las fotografías. Un buen documento gráfico que ilustre los hechos hace ganar a una información muchos puntos.
8. ORIGINALIDAD. Buscar noticias propias para nuestro diario consigue distinguirlo y dotarlo de prestigio y calidad. Son las llamadas exclusivas, informaciones que sólo nuestro diario ha logrado gracias a su labor de investigación. Por supuesto, nuestras exclusivas deben ser veraces y estar contrastadas. A lo mejor, si no las inventásemos lograríamos vender muchos ejemplares un día, pero nuestro lectores perderían su confianza en nosotros. Igualmente, copiar y pegar lo que hacen otros no serviría porque ya lo habrían contado ellos.
9. HUIR DEL MORBO FÁCIL. Puede parecer sencillo caer en el llamado sensacionalismo y contar sólo noticias de accidentes, muertes o sangre. La información de un diario es muy amplia y, si bien se cuentan sucesos trágicos, hay que tener cuidado en la forma de narrarlos. Por ejemplo, no conviene recrearse en detalles macabros e innecesarios para contar los hechos.
10. NUESTRAS FUENTES. Las fuentes son quienes nos informan de los hechos, quienes nos dan los ladrillos para construir nuestra noticia. Es necesario cuidarlas porque no siempre quieren que se les conozca y nunca se sabe si las necesitaremos otra vez. También debemos estar seguros de si son fiables. Una fuente que nos mienta no sirve para nada. Si la fuente no quiere ser conocida, no tenemos por qué desvelarla.
Ets molt bon tio Ramón, no pateixis, això son sencillament les deixalles d´algú que vol ser i que no arriba a mes. Potser és el taranna d´una ideologia que busca el seu espai i ningú li dona lloc.
Salut!
Ara mateix
(Miquel Martí i Pol – Lluís Llach)
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Com no podia ser d´un altre manera…
PeriodistaLocal se disculpa públicamente con Ramon Fàbregas y Valentí Soley, así como con todos los lectores , por una información errónea publicada en este blog. Contrariamente a lo que este medio ha publicado no han habido contactos entre estos dos políticos para un futuro pacto electoral. La razón de este error ha sido no haber contrastado debidamente una información que le llegó a este medio, en una falta profesional grave que asume PeriodistaLocal. Así queda dicho y publicado y PeriodistaLocal asumirá las consecuencias tanto públicas como judiciales de un error concreto que no se volverá a producir.
David Hernández
Malgrat això, penso que les difamacions van molt més enllà del fet o no d´unes reunions, i per aquesta raó crec que aquest home, s´ha deixat les disculpes a mitges…
Com regidor i portaveu del Grup Municipal Socialista, nego qualsevol negociació en el sentit de l´afirmació del “Periodista Digital” .
El poble té altres problemes molt greus actualment, i no es el moment de converses d´aquestes carácteristiques, cosa que no es descartable en el futur, com amb altres forces politiques, despres de les eleccions municipals del 2011.
PASSA-HO !!!!
10Mil a Brussel·les convoca una manifestació a Barcelona
El 7 de març també es podrà defensar l’autodeterminació de Catalunya a la plaça Sant Jaume
02.03.2009 ! 09.45h
10Mil a Brussel·les convoca una manifestació a Barcelona
Deumil.cat convoca els catalans i catalanes que no puguin assistir, el proper dissabte 7 de març, a la manifestació de Brussel·les per reivindicar el dret a l’autodeterminació de Catalunya a fer-ho en una manifestació el mateix dia a les 11 del matí a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. D’aquesta manera, les persones que no puguin desplaçar-se fins a Brussel·les, però que vulguin demostrar el seu suport a aquesta iniciativa i a les persones que seran a Brussel·les tindran una manera de reclamar ‘el dret a l’autodeterminació del poble català i el compromís dels polítics catalans amb el seu poble’.
En el moment que estareu llegint aquest article, només faltaran 4 dies per a la primera gran manifestació independentista fora del territori català.
Com tots ja sabeu, aquesta iniciativa va començar a partir d’uns comentaris a un article d’aquest bloc, el Bloc Gran del Sobiranisme. No penseu que ha estat fàcil, ni la gestació, ni el creixement ni tampoc la realització del projecte, que segur que serà tot un èxit tant per la participació com pel desenvolupament.
Des d’aquí voldria agrair a tothom que hi ha participat amb més o menys mesura, segons la seva disponibilitat i la seves competències. És increïble veure la disposició desinteressa de molta gent que fins i tot posa els seus propis diners quan sorgeix una iniciativa com la nostra.
Però també és increïble comprovar que difícil que és fer moure certs estaments, siguin culturals o polítics, que estic segur que en unes altres circumstàncies s’haurien apuntat al projecte des del primer dia. Tot això em referma que no aconseguirem avançar mai cap a la independència si confiem que ens ho faran les nostres institucions, organitzacions i partits polítics catalans. La teranyina socioeconòmica i política de dependència espanyola que s’ha teixit i envolta els nostres dirigents, siguin polítics, econòmics o culturals, és un fre a qualsevol iniciativa que vulgui trencar-la. Un exemple clar és que molts eurodiputats de diversos països s’han interessat pel projecte i ens rebran al Parlament Europeu, però en canvi cap eurodiputat català no hi serà.
De fet un dels objectius que ens vam proposar en tirar endavant aquesta iniciativa fou justament de què fer una gran manifestació de milers de catalans a Brussel·les demanant la independència pot provocar una sacsejada que trenqui aquesta teranyina en la nostra societat i que d’una vegada es desperti.
Des d’aquest estiu, molts de nosaltres estàvem ja cansant de veure com la nostra nació era atacada i destruïa per tot els flancs possibles i que els dirigents polítics catalans no estaven a l’alçada , però tampoc mostraven molt interès en respondre aquests atacs dels nacionalistes espanyols, per tot això estàvem convençuts de què hauríem de ser nosaltres sols, els ciutadans, els que hauríem de donar resposta a aquesta degradació com a poble a què estàvem sotmesos. Calia despertar les consciencies i uns quants ens varem conjurar de fer realitat el que semblava que era tant sols un comentari més d’aquells que es diuen i es desdiuen en els blocs.
Juli Cèsar en el moment de creuar el riu Rubicó, va dir aquesta famosa frase: Alea jacta est.
Ho va dir perquè sabia que en el moment que creuava el riu, començaria una lluita. En Juli Cèsar havia fet abans tots els preparatius per guanyar-la, però lògicament no podia estar segur al 100% que la guanyaria. Hi ha molts imprevistos, moltes variables que poden esmicolar la millor estratègia pensada i pot ser que el que tu creies que tenies controlat, no ho estava tant. Per això va dir “Alea jacta est”.
Amb aquesta frase, en Juli Cèsar demostrà que no era un il·luminat optimista d’aquells que es creuen que no s’equivoquen mai; ans al contrari, amb aquestes paraules, va dir, hem fet tot el possible per guanyar la lluita que ara començarem, ja no hi ha marxa enrere, i només la sort pot influenciar en el resultat.
La nostra iniciativa de 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació de la nació catalana ha fet el millor que hem sabut, tots els preparatius per arribar en aquest moment. Som a punt de traspassar el nostre Rubicó.
Alea jacta est! Direm els deu mil catalans que ens trobarem el proper dissabte 7 de març a les 11 del matí a l’Estació del Nord a la capital de la Unió Europea.
A Brussel·les els catalans traspassarem una barrera que fins ara no ens havíem atrevit a fer: donar a conèixer als europeus i a la resta del món que estem disposats seriosament a lluitar.
Lluitar per la justícia, lluitar pel dret a decidir com a poble, lluitar a favor de la nostra autodeterminació com a nació, lluitar per tenir un estat propi com els altres, lluitar per la nostra llibertat!
Desperta ferro!, deien els almogàvers.
Desperta Catalunya!, direm nosaltres a Brussel·les.
Ara és l’hora, catalans! Ara cal sortir d’aquet malson, hem d’obrir els ulls, mirar cap a l’horitzó i posar-nos a caminar per fer que el nostre futur sigui realment nostre!
Ens veiem a Brussel·les.
“We Want a Catalan State”
“Volem un Estat català”
Quina tonteria, quant els postres joves se’n van a estudiar a Anglaterra, EEUU, Alemanya, etc.. aprenen tots els idiomes possibles castellà, anglès, alemanys, rus, xinés, etc…. i saben perfectament que sense aquesta preparació només poden aspirar a ser mà d’obra barata, molts catalans només es miren el melic i parlen d’independència i llengua. Així no anirem mai enlloc. In-dependència suposo que vol dir no dependència i en el món actual es un utopia, quant independent no ho es ningú, ni Espanya d’Europa, ni Europa de la resta del món. Tos som dependents. Mirem sinó molts dels països que s’han independitzat des dels anys 60 del segle passat i que a hores d’ara son encara més dependents que abans. Tenim que lluitar per la justícia global per la no-dependència de ningú, pero lluitar per la independència d’Espanya es fer-se més dependent del demés, o sigui del foc a les brases.
La independència o “autodeterminació” no és cap animalada.
Fins no fa gaire (tinc 45 anys), jo pensava si fa no fa com el Xavier:”La independència és una collonada que no ens porta enlloc”.
Què m’ha fet canviar de parer?
Ja fa un bon grapat d’anys que cada cop hi ha més coses que ens allunyen de la resta d’Espanya: L’estructura econòmica, el funcionament de l’economia (aquest collons de diferencial de l’IPC com a símptoma), la demografia, la cultura (entesa com la nostra manera singular d’entendre les coses), … Certament són foteses que, si heu tingut l’oportunitat de viatjar una mica, estareu d’acord amb mi que no són rellevants: A tot arreu en 5000 km al voltant de Palau-solità i Plegamans trobareu els mateixos supermercats, amb els mateixos productes; els mateixos centres comercials amb els mateixos cinemes i les mateixes pel·licules… Però tot i així, els catalans cada cop ens relacionem més amb “estrangers” de fora l’estat espanyol (clients, proveïdors, companys de feina, parents …). Dit d’una altra manera, ens entenem més sovint i més bé amb un senyor de Nàpols o de Tolosa (de Llenguadoc) que no pas amb un senyor de Zamora (o de París).
Això seria una qüestió merament anecdòtica sinó fos per la constatació diària que els catalans (les necessitats dels treballadors catalans) no són mai una prioritat pel govern espanyol.
Per exemple: La xarxa de transport públic ferroviari. Després de tres anys de batalla als mitjans de comunicació catalans i de viure una situació inacceptable, tot just hem aconseguit que el Ministerio de Fomento accepti que farà una inversió important en els propers anys.
Un govern català independent, amb la pressió mediàtica que s’ha produït, hagués posat com a primera prioritat pressupostària i d’actuació la solució del transport públic ferroviari i per carretera de centenars de milers de treballadors catalans.
CARTA AL PARLAMENT EUROPEU
enyores eurodiputades i senyors eurodiputats,
Els portadors d’aquest escrit som membres del poble català. Representem ara i aquí, d’alguna manera, amb una sola veu, milers de persones que hem vingut expressament a Brussel·les per reafirmar que pertanyem a la societat civil d’un poble europeu que, com a poble distint, aspira a integrar-se plenament i en primera persona, sense mitjancers, a la Unió Europea. Una reafirmació i una aspiració que, tot i ser legítimes, encara no han obtingut el reconeixement institucional que mereixen.
Hem vingut a Brussel·les, capital de la Unió Europea, seguint una trajectòria que vam iniciar ja fa vint-i-set anys. En efecte, una delegació de centenars de persones de la societat civil catalana, el dia 11 d’octubre de 1982, va anar en manifestació pels carrers d’Estrasburg fins a la seu del Parlament Europeu per lliurar-hi un document en què se sol·licitava l’ingrés del poble català a les institucions europees, com a poble europeu distint i amb dret de ser sobirà. Aquest acte tenia lloc quatre anys abans que el Regne d’Espanya fos membre de ple dret de les Comunitats Europees. La delegació catalana, que ja donava proves de la seva vocació europea, va ser rebuda aleshores pel vicepresident del Parlament Europeu, Sr. Pierre Pfimlin. El seu acolliment fou d’una exquisidesa remarcable. Però aquest alt representant del Parlament Europeu, en la seva resposta a l’escrit que se li lliurava després d’haver-ne escoltat atentament la lectura, va deixar entendre que els temps encara no eren gaire madurs per poder pensar que el poble català fos acceptat a les institucions europees com aquella delegació demanava. Tot i així, es comprometia a donar a conèixer a la resta d’eurodiputats el document que se li lliurava.
Ja han passat gairebé tres dècades d’aquella anada a Estrasburg. Des d’aleshores, les Comunitats Europees han anat evolucionant fins a fer emergir l’actual Unió Europea, que ha assumit com a principi i objectiu fonamentals portar a terme al nostre continent el projecte definit d’Unió en la Diversitat entre tots els ciutadans i pobles que la integren. Aquesta definició indica, sens dubte, un pas endavant en el progrés de comprensió del que és veritablement Europa, un mosaic de llengües, cultures i pobles no reduïbles als que són del tot reconeguts avui pels Estats constituïts. Actualment ja són vint-i-set Estats que s’han adherit al projecte de la Unió Europea, amb la particularitat que, entre aquests Estats, vuit encara no existien quan es van fundar les Comunitats Europees, simplement perquè els drets col·lectius dels pobles que els justifiquen no els eren reconeguts com calia.
Des que al nostre continent es va parlar de construir una nova Europa basada en l’aprofundiment constant de la convivència democràtica i de la pau bastida sobre els fonaments del respecte als drets humans individuals i col·lectius, el poble català sempre ha vist aquest projecte com a marc per poder aplicar el seu futur de llibertat. Diversos cops ho ha expressat públicament, sigui en l’àmbit de la societat civil, amb repetides manifestacions populars davant de les institucions europees; sigui en l’àmbit del mateix Parlament Europeu, quan la majoria d’eurodiputats catalans han sol·licitat que la llengua, la cultura i la identitat catalanes fossin respectades i anessin adquirint la categoria d’oficialitat; sigui a escala institucional catalana, la multitud de vegades que la majoria d’elegits ho han sostingut en aprovar propostes que van des de la no-renúncia a exercir el dret a l’autodeterminació fins a la reclamació de poder participar sobiranament en les preses de decisió de la Unió Europea en tot allò que afecti els interessos catalans.
El significat de la vinguda avui a Brussel·les de milers de catalans s’inscriu, doncs, en la dinàmica i les reivindicacions que acabem de recordar. El nostre gest és una prova de perseverança en la defensa dels drets del poble català, però també és un toc d’atenció i crítica davant el fet que polítiques separadores i discriminatòries dels Estats, consentides per les mateixes institucions europees, deixen aquest poble en una situació que no li permet tenir el lloc propi en la construcció de la Unió en la Diversitat. Considerem que únicament serà factible superar les limitacions imposades de forma arbitrària al poble català perquè no esdevingui copartícip, en primera línia, de la construcció de la Unió Europea, sense cap mena de restricció, si aquest poble pot exercir tots els drets col·lectius dels pobles, començant pel dret a l’autodeterminació. Ho afirmem amb la convicció que, tan sols defensant els drets individuals i col·lectius, podem construir la democràcia, la convivència i la pau; la Unió Europea, en definitiva. No demanem res d’extraordinari ni cap privilegi. Exigim, senzillament, fent-nos portaveus dels principis que més bé assenyalen el progrés de la humanitat, ser reconeguts com un poble normal dintre de la Unió Europea i, d’acord amb les pautes establertes per les Nacions Unides, poder-nos organitzar com el poble català decideixi lliurement.
Som conscients que la veu de la societat civil ocupa un lloc diferent del que tenen els representants elegits al Parlament Europeu. I, a la vegada, som conscients també que la nostra veu és no tan sols complementària a la dels representants esmentats, sinó que també és un testimoni del que la gent pensa i expressa més enllà dels àmbits institucionals.
Constatem que el Parlament Europeu, format d’elegits que representen directament la societat en el seu conjunt, es demostra obert per resoldre problemes europeus que van més enllà dels interessos de cada un dels Estats constituïts. Així, per exemple, a fi de promoure el respecte degut als drets dels pobles, ha contribuït a solucionar els problemes de Macedònia i Kosovo amb el seu suport a l’accés d’ambdós a la categoria d’Estats. ¿No podria continuar per aquesta via en el cas del poble català i de tants altres pobles europeus que es troben objectivament en situacions semblants? El Parlament Europeu, si actués en aquest sentit, tindria no solament el suport del poble català, sinó que també s’adequaria més bé a la nova doctrina del dret a l’autodeterminació que les Nacions Unides han potenciat i aprofundit a través de diverses declaracions sobre els drets dels pobles.
Abans de posar punt final a aquest document, volem agrair-vos el vostre acolliment i la vostra atenció. Gosem demanar-vos que us convertiu no tan sols en dipositaris del que us exposem en aquest escrit, sinó també en mediadors efectius a fi que, al més aviat possible, la Unió Europea sigui del tot coherent i fidel, sense cap mena de fissura i discriminació, al seu objectiu de construir la Unió en la Diversitat.
Brussel·les, 5 de març del 2009
Ennom dels Deumil.cat
Aquest dies els mitjans de comunicació han publicat diverses informacions sobre la iniciativa d’anar a Brussel·les el proper dissabte, dia 7 de març. Aquesta proposta, llançada, assumida i divulgada per i des de la societat civil, és una proposta totalment transversal i popular que pretén portar a Brussel·les una mostra dels milers de catalans i catalanes que ja estem farts del tracte injust que el nostre país rep de l’Estat espanyol.
Jo sóc del parer que també a Brussel·les s’han de defensar els interessos de Catalunya, en aquest sentit discrepo de l’eurodiputat de CiU, Ignasi Guardans, i també de Raimon Obiols i altres socialistes que creuen que a Brussel·les no hi caben les reivindicacions identitàries. Afirmació incomprensible si és té en compte que ells hi van com a espanyols i a defensar els interessos d’Espanya, defensar Espanya no és identitari?
El fet d’anar a Brussel·les és un primer pas per a la internacionalització del fet nacional català, una situació única a Europa per les seves característiques culturals i lingüístiques.
No som ingenus, els que anirem a Brussel·les sabem que si la llengua catalana no és oficial a Europa és perquè no ho ha volgut l’Estat espanyol, també sabem que si no tenim finançament és perquè a l’Estat espanyol no li convé. Sabem que Brussel·les no ens pot donar allò que ens nega Espanya, però sí que servirà perquè a Europa sàpiguen que Catalunya existeix, que Catalunya està tipa d’aquesta situació de menyspreu, que vol tenir un Estat com a única via per sortir de la indefensió, que vol aconseguir ocupar un lloc dins d’aquesta Europa i mirar de tu a tu a Espanya.
Us deixo un escrit de Jaume Pros, un ex- regidor Socialista que crec que fa una reflexió molt respectuosa i significativa.
“Els pobles tenen (o haurien de tenir) dret a decidir per ells mateixos. Entenc perfectament i respecto aquells que consideren que el millor per a Catalunya seria la independència. Igualment, entenc i respecto aquells altres que creuen que el futur sempre serà millor amb Catalunya depenent i formant part indivisible de l’Estat espanyol. Són maneres de pensar diferents; models nacionals diferents.
Però el que no puc acceptar és la negació de drets. De drets tan bàsics i elementals com pot ser el de voler decidir col·lectivament el futur comú. Per això, ja fa un parell de mesos, vaig donar suport públicament a la iniciativa 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació, que s’ha de dur a terme el proper dia 7 de març.
Pel que es veu, la iniciativa no ha caigut gaire bé a la majoria dels diputats que hi ha al Parlament europeu. Qualsevol diria que es pretén demanar, reclamar o exigir alguna cosa execrable. Per què tenen tanta por a que la gent s’expressi? No ho entendre mai.
A més a més, davant els temorosos a deixar parlar el poble, a mi se’m planteja un dubte. Pensem hipotèticament i per un minut que a Portugal sorgeix un moviment popular, cada cop més gran, demanant la seva integració a l’Estat espanyol; tant se val que sigui per raons històriques, culturals, econòmiques, etc. ¿Algú té cap dubte que aquells que ara neguen drets, no serien els mateixos que reclamarien la legitimitat de les demandes d’aquells portuguesos?
Un dels promotors de la manifestació ‘10 mil a Brusel·les’, Enric Canela, ha estat entrevistat a Els Matins de TV3, on ha preguntat si “objectivament, algú em pot dir quin avantatge té un català per formar part de l’Estat espanyol?”. Canela ha apuntat que “les qüestions emocionals les deixo de banda”.
En aquest sentit, ha explicat que “preguntar-li a un català que per què és de l’Espanyol o del Barça és una qüestió emocional, no hi ha res racional en això. Preguntar-li per què se sent espanyol o català pot ser emocional. Però preguntar-li si té algun avantatge… jo no sabria veure’n cap”, ha sentenciat.
Dotze mil persones s’han manifestat amb el lema “We Want a Catalan State”. Dues pancartes, una amb el lema en anglès, que portava el consell organitzador de Deumil.cat i representants de les plataformes i entitats que han col·laborat en l’organització de la manifestació, i una amb el lema en català “Volem un Estat Català”, portada pels delegats territorials de Deumil.cat, han encapçalat la gernació de catalans que s’han aplegat a Brussel·les. D’una manera pacífica, reivindicativa i amb un gran civisme, milers de catalans han donat a conèixer al cor d’Europa que volen exercir el dret d’autodeterminació per constituir-se en un Estat propi, membre de la Unió Europea.
Aquesta manifestació representa una fita història en la internacionalització del conflicte polític català. S’ha donat a conèixer internacionalment que a Catalunya hi ha una demanda creixent per exercir el dret d’autodeterminació, davant la situació de blocatge institucional, i d’humiliacions constants a la ciutadania de Catalunya. El fet que ahir a Brussel·les, la Secretària d’Estat dels Estats Units, Hillary Clinton, s’hagués de pronunciar en públic sobre una possible independència de Catalunya, és un fet excepcional, i significa un punt d’inflexió en la internacionalització del conflicte català.
D’altra banda, que en un context de crisi com l’actual, ciutadans autoorganitzats en pocs mesos i partint d’una iniciativa sorgida a internet, hagin pogut aplegar milers de ciutadans a Brussel·les hauria de fer
reflexionar la classe política catalana. Tal com hem reclamat en el manifest de la manifestació, cal que l’autodeterminació estigui a la seva agenda, i que formi part de les condicions per fer pactes de govern.
La cloenda de la manifestació presentada per Enric Canela, president de l’associació deumil.cat i Estela Rodriguez, coordinadora a Brussel·les, ha comptat amb actuacions musicals: Albert Bardolet ha tocat al violoncel el Cant dels Ocells de Pau Casals, Susanna Peidró del País Valencià ha cantat a capella l’Albada d’Al Tall, i Gerard Sesé ha interpretat l’himne de la manifestació: “Som deumil”. La delegada territorial de Sant Cugat ha llegit el manifest en català i el delegat territorial d’Euskadi, Toni Strubell ha
llegit el manifest en anglès. L’acte s’ha clo amb Els Segadors, cantat pel Consell Organitzador, a l’escenari, i el públic de la manifestació, acompanyats per grallers.
Informa: DEUMIL.CAT
Ni de bon tros ni 10 ni 12.000 pero vaja 6.990.000 segur que estavem aqui treballant per fer millor aquest pais i n estem per aquestes collonades. Molt soroll pel 0,07% dels catalans i a més volen tenir la raó per tots. Valdria més que es quedesin aquí a treballar i si no que es quedin a Bruseles que alla el belgues ja tenen prou feina
La teva és una opnió més Pep Crota, gràcies per deixar-ne constància.
Salut!
Els soldats ja han tornat a casa. Cansats, però tots amb símptomes evidents d’alegria desbordant. Sembla que se n’han ensortit. Han conquerit Brussel·les. A tots ells, herois, la meva admiració, el meu gran respecte. Gràcies soldats. Sigueu ben tornats!.
Avui ja és part el “Dia després”. Segurament és el més important un cop assolida qualsevol gesta. Ho serà, també, l’endemà de la proclamació d’independència. El “Dia després” et situa davant el mirall, per escorcollar el dedins. Tot això per a què?.
No és el primer cop que riuades de gent surten al carrer però, després, tot aquell cabal humà on és que desemboca?.
Vull creure que amb els “Deu mil catalans” no tornarà a passar el de sempre. Vull dir sempre que la societat civil revifa amb una calçotada i en Joel Joan remata la diada amb una d’aquelles arengues que fan encongir el cor. Penses que s’adreça al més enllà (no puc oblidar el seu “senyor, gràcies perquè ens il·lumines. No sé que faríem sense tu!.”), quan es dirigeix al president Ibarretxe. Veus clarament la mena de llufa en la qual pot acabar qualsevol visió sobiranista de la causa catalana.
Ja n’hi ha prou de manifestos, de ballar-la amb la mes lletja o d’anar fotem perdigonades a l’aire. Els deu mil desplaçats no poden quedar-se a Brussel·les. Han de descansar, òbviament, i han de reprendre noves marxes.
Espero que ara no caiguem en el de sempre. Que l’eufòria d’haver guanyat la batalla no es faci perdre la guerra. Desitjo que ara no comencem a engegar cap recollida de signatures, de causes a Facebook o alguna vaga -ja sigui de fam o de bon humor-. Tinc la sensació, sovint, que el sobiranisme no encara amb tots els ets i uts la causa que diu defensar. Que es perd en el pur formalisme o amb fer-la petar. Vehement, això si. Però que no presenta la batalla allí on tocaria. És d’això que ara tocaria parlar.
Enviat per Dessmond
Aquest discurs èpic-guerrer fa un tuf insuportable de feixisme a la catalana. Soldats… herois…conquestes… batalles… marxes… guerres… Ui,ui,ui …
I de riuades de gent res de res, un regueronet dels que corren desprès de caure 4 gotes, 10.000 en 7.000.000 no arriben ni a les quatre gotes
Gràcies Pep, la teva opinió té molta importància per nosaltres.
Salut!
Només voldria afegir una cosa Pep, la teva actitut critica ens ajuda molt, la veritat i si es sempre tan educada crec que mereix la pena lleguir-te…perque mentres hi hagui gent que opini com tu, pero en el respecte ens deixi fer…nosaltres anirem fent via, poc a poc, sensa soroll, però amb la seguretat de que 4 gotes d´aigua estàn fent molta feina.
Salut!!!
4 GOTETES D´AIGUA QUE HAN MOVILITZAT TORMENTA….
Us deixo un recull de enllaços que parlen de la manifestació a Brusell.les, sembla ser que 4 gotes han mullat una miqueta…
Salut!!!
VRT (de Redactie):
http://www.deredactie.be/cm/de.redactie/binnenland/090307_betoging_Catalanen
L’AVUI:
http://www.avui.cat/article/mon_politica/55519/milers/catalans/marxen/brussel·les/lautodeterminacio.html
TV3:
http://www.3cat24.cat/noticia/365557/politica/Milers-de-persones-marxen-a-Brusselles-per-lautodeterminacio
Vilaweb:
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3552777
El Punt:
http://www.elpunt.cat/igualada/article/3/17-politica/11963-milers-de-catalans-es-manifesten-a-brusselmles-per-reclamar-un-estat-propi.html
o bé:
http://www.elpunt.cat/igualada/article/3/17-politica/11963-milers-de-catalans-es-manifesten-a-brusselmles-per-reclamar-un-estat-propi.html?hv=1&v=2f78c92712c160b03ec5f60e85b0f379
La Vanguardia:
http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20090307/53655172423/miles-de-personas-se-manifiestan-en-bruselas-por-la-independencia-catalana.html
eldebat.cat:
http://www.eldebat.cat/cat/notices/milers_de_persones_es_manifesten_a_brussel_les_a_favor_de_la_independencia_44303.php
El Periòdico de Catalunya:
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=593106&idseccio_PK=1008
e-noticies:
http://politica.e-noticies.cat/els-deu-mil-a-brusselles-es-queden-en-3000-segons-la-policia-26722.html
La Libre Belgique:
http://www.lalibre.be/actu/bruxelles/article/487024/les-catalans-manifestent-pour-l-independance.html
De Standaard:
http://www.standaard.be/Artikel/Detail.aspx?artikelId=B29685166090307&ref=rss
Le Soir:
(fil info:)Des Catalans manifestent à Bruxelles
samedi 07.03.2009, 13:22
Des milliers d’habitants de Catalogne se sont rassemblés samedi matin à la Gare du Nord de Bruxelles. Ils rejoindront la gare du midi à pied. Le but de cette manifestation est d’attirer l’attention sur la situation de la Catalogne afin de mettre à l’agenda international la question du droit du peuple catalan à l’autodétermination. « Nous sommes sur une voie de garage depuis que les récentes réformes institutionnelles ont été en quelque sorte mises sur le côté. Réformes qui sont maintenant aux mains de la cour constitutionnelle espagnole qui veut aller encore un peu plus loin dans la mise sur le côté de ces réformes », selon les organisateurs.
http://mediatheque.lesoir.be/v/en_images/5671602_RedacSel1_930806-01-08_jpg_0KG4XDJC.JPG.html
http://www.deredactie.be/cm/de.redactie.english/mediatheek_en/1.484487?mode=popupplayer
http://www.deredactie.be/cm/de.redactie/mediatheek/1.484518?mode=popupplayer
http://www.cronica.cat/noticia/Els-mitjans-internacionals-es-fan-resso-de-la-manifestacio-independentista-a-Brussel.les
http://www.3cat24.cat/noticia/365435/politica/Hillary-Clinton-assegura-que-els-Estats-Units-no-interferiran-en-una-hipotetica-independencia-de-Catalunya
Tranquil Pep Crosta!!!!
De soldats… herois…conquestes… batalles… marxes… guerres…i feixismes Ui,ui,ui , ja en sap molt la teva imperial espanya. Zi buana, los negritos no sabemos ni manifestarnos en Bruselas… !!!
Mira que un negro pedir lo mismo que un ario blanco !!!
Supremacia Castellana for ever !!! Si senyor Crosta, la humanitat amb gent com tu s’encamina cap a la llibertat juntament amb Serbis, Rusos, Xinesos i altres pobles geneocides.
EL discurs excloent i ranci de les essències pàtries no condueix aquest país cap a la independència.
La mena de raonaments que cada cop ens porten a més gent a pensar que la independència és el camí cap on hem d’avançar és una altra: L’evidència que les nostres prioritats i anhels no són compartits per la resta d’Espanya; l’evidència que els catalans cada cop girem més l’esquena a la resta d’espanyols i mirem cap un altre cantó.
Però res de tradicions mil·lenàries, ni històries de pobles oprimits, ni punyetes.
És una pena que aquesta manifestació, al final, l’hagi volgut capitalitzar Convergència. Com sempre, el seu doble discurs, l’ambigüitat calculada: Els seus líders fan l’orni a Barcelona, a Madrid se’n foten dels manifestants, i a Brusel·les es neguen a rebre’ls. Això sí, al capdavant hi fan anar a la Núria Feliu i a l”Angel Colom. Com sempre, la independència sí, però amb la boca petita.
David, Bona nit.
El que volgui o no Convergència, és el seu problema, pero no la realitat d´aquesta manifestació, que et recordo surt de la societat Civil i per la qual cosa, te encara més valor.
Et deixo un escrit…
“Amb una majoria social, ningú podrà aturar la independència”
El doctor en dret i professor de la Universitat Pompeu Fabra Hèctor López Bofill acaba de publicar Nous Estats i principi democràtic (Angle editorial). En l’obra, guardonada amb el premi Idees d’assaig breu, reflexiona sobre la forma de construir estats en l’era democràtica. Així mateix, tracta els “precedents” de Montenegro i Kosovo i augura que en algun moment, hi haurà un procés de construcció d’estat a l’Europa occidental.
per Tià Torras
Diu que el concepte d’Estat té més validesa que mai. Per què?
Continua sent la unitat essencial del poder públic, malgrat la globalització. Per molt que intentin construir discursos internacionalistes, l’Estat condensa tots els atributs de la coacció del poder. A més, les institucions supraestatals no deixen de ser organitzacions d’un conjunt d’estats.
En tot cas, ha perdut pes?
El contrari. La situació actual ha reforçat el seu paper i encara tindrà un rol més rellevant. La globalització demanda poders públics forts i propers al ciutadà.
I sempre seguirà sent així?
El concepte d’estat continuarà invariable. Encara que penséssim en organitzacions supraestatals de caràcter federal, aquestes institucions arribarien a la condició d’Estat. En el llibre, denuncia que molts estats actuals han estat construïts a través de la violència… És la gran paradoxa que vull reflectir. Ningú del molt occidental qüestiona que les democràcies funcionen en els processos interns. En canvi, costa acceptar que la democràcia també sigui aplicada en la definició del perímetre dels estats. La majoria d’estats occidentals no compleixen aquest requisit.
Els més recents ja no han seguit aquest camí…
És cert. Algunes comunitats nacionals han accedit a la condició d’estat a l’Europa de l’Est a través d’un referèndum. Són casos que justifiquen amb major mesura la construcció de l’estat en termes democràtics que altres estats més antics de l’Europa occidental.
Per tant, a partir d’ara, quina serà la forma de construcció?
La democràcia a través d’un procediment que accepti la voluntat de la majoria, generalment, expressada a través d’un plebiscit o per decisió parlamentària. Així mateix, cal garantir el respecte dels drets fonamentals de tota la comunitat.
I serà possible?
Hi ha indicis que indiquen que les institucions supraestatals, com la Unió Europea, no poden tolerar una repressió violenta d’un gest democràtic. En l’obra, també afirma que el dret a l’autodeterminació està evolucionant cap el dret a plebiscit de secessió…En el panorama internacional ja parlen més de principi democràtic. El dret a l’autodeterminació va molt lligat a la condició de ser una comunitat nacional. En canvi, ara la idea és que qualsevol comunitat, amb independència dels atributs nacionals, pugui accedir a la condició d’estat, si així ho decideix una majoria dels seus membres.
I quin paper poden jugar les institucions internacionals?
Són la garantia per impedir qualsevol tipus de repressió violenta i per determinar uns estàndards que orientin sobre quines majories calen perquè una comunitat pugui accedir a la condició d’Estat.
Cita els casos de Kosovo i Montenegro. Què poden aportar?
Diuen que la situació sociopolítica no és comparable a una comunitat nacional de l’Europa occidental. Ja ho sabem. Però almenys assenyalen un camí com a precedents jurídics que demostren que en determinades condicions la Unió Europa pot acceptar que un territori per via democràtica accedeixi a la condició d’Estat.
Alguna cosa més?
En el cas de Montenegro, es determinen els llindars de majories. I l’exemple de Kosovo serveix per justificar que en un conflicte entre constitució i democràcia, preval aquesta darrera.
Quins auguris fa per Catalunya?
En algun moment, hi haurà un procés de construcció d’estat a l’Europa occidental. Catalunya – Països Catalans, Euskadi, Flandes i Escòcia són les quatre comunitats nacionals més ben posicionades per accedir a la independència. Quan això passi, la Unió Europa haurà de tenir resposta i els guió ja està traçat en alguns exemples de l’Europa oriental.
I què ha de passar perquè això es produeixi?
Els representats polítics de cada país han de plantejar una opció clara de construcció d’Estat i sumar les adhesions suficients. És evident que amb una majoria social representada al Parlament, ningú podrà aturar la construcció d’un estat propi. Ni el pretext de la Constitució espanyol, ni la Unió Europea, que hauria de tutelar el procés.
.
Estic d’acord Abascal.
El problema d’Espanya com a estat es que només representa amb peu d’igualdat i drets als castellans, la resta no comptem i amb prou feines existim… per ells.
David, no comparteixo el teu comentari, perque a DEUMIL hi ha gent que passa la ma als polítics pero sobradament…tan a nivell d´estudis com a nivell de coherència. I de moment a vera quin partit veus tu a Catalunya, capaç de movilitzar a un altre pais de la manera que ho ha fet la societat civil de Deumil ?
No fotem David, que el panorama polític en general, ja és prou lamentable com per donarli peixet !!!
EL meu comentari no volia ser una crítica als 10Mil.
Però em sentiria molt decebut d’haver recolzat un moviment que, a la fi, acabarà essent instrumentalitzat per un partit polític que no vol avançar cap enlloc, sinó que vol “conservar” el que pugui per una classe dirigent caduca. I ho fa emparant-se del sentiment patriòtic de molts catalans.
No David no, qui té la voluntat d´estat informa´t en aquest tema de deumil, sap perfectament que ha estat la societat civil sensa cap vinculació politica la que s´ha movilitzat.
En un temps récord, ha aconsseguit fer-ne difusió i que la gent s´engresqués a fer-la a través del facebook o de blocs particulars. No era fàcil aconseguir-ho perque en els temps actuals moure a tanta gent a Brusel.les pagant de la seva butxaca podia ser també un fracàs.
Però la gent s´ha mogut David, hi ha molta gent David, Molta i molta més que no ha pogut anar-hi.
MOvilitzar això i aconseguir-ho , és en si mateix ja un éxit.
I aquest éxit es popular i no està vinculat a cap partit polític…un altre cosa, es que després, intuint el resultat i la repercusió social, certs partits politics haguin volgut secundar-ho.
Crec que saps el que ha passat a Palau ¿OI ?…dons el mérit, saps on està i de qui es…i co aixó tot.
Ha estat una currada molt gran i crec que mereix com a poc una consideració POPULAR.
Gràcies pels teus comentaris.
Salut!!!
Sobre la “guerra” de xifres:
Ahir la tarda vaig sentir l’Enric Canela parlant a Catalunya Ràdio. Segons diu, la xifra d’assistents que va publicar la policia de Brusel·les, no es corresponia a cap estimació o recompte, sinó a la xifra de manifestants que l’organització dels 10Mil va indicar en sol·licitar el permís per manifestar-se. Si és així, al final, haurem de donar la raó al clixé francès sobre els belgues. Es podria fer fins i tot un acudit de belgues.
Per cert, que de tensions separatistes tampoc no n’hi falten a Bèlgica. Què ha dit la premsa flamenca en relació a la manifestació?
Voldria deixar clar en aquest debat sobre d’independència, de que jo també estic a favor de d’independència, però de què i de qui.
Si només ens independitzem d’Espanya que haurem guanyat i que haurem perdut. Perquè els catalans crec que tenim d’altres problemes, com independitzar-nos de casa, de l’hipoteca del banc, de la feina a precari, etc.
Podem ser independents d’Espanya i continuar tan dependents de la SEAT, la NISSAN, la YAMAHA, la SONY, etc.
Podem ser independents i continuar dependents del mercat espanyol, francès, alemany, italià, etc.
Quina mena d’independència tindrem si al cap i la fi, com podem veure arreu d’Europa, continuarem dependents dels malt de ventres de l’economia americana, o de les decisions de multinacionals alienes a Catalunya. A més continuarem dependents de multinacionals espanyoles com Repsol o Endesa perquè som del tot dependents energèticament i si se’ns emprenyen a Espanya i no tenim la MAT amb França i no s’emprenyen els francesos, tan jacobins ells, ens tindrem que il•luminar amb espelmes.
Dependència o independència no es nomes qüestió de llengua. Vull d’independència del mercat, la independència real i per desgracia aquesta es una utopia que a hores d’ara es del tot irrealitzable.
I creus de veritat Pep que és millor estar aixi ?
Suposo que tu pots veure avantatges, jo sincerament ja no en veig cap.
Extret de la web del Cercle d’Estudis Sobiranistes, 10 idees amb força per si algú té dubtes sobre la independència (per cert, enhorabona López Tena i López Bofill per la feina feta):
1. Per què no?
És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d’Espanya. No s’ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens…Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?
2. Normalitat nacional
Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d’un Estat propi. Aquesta necessitat s’intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.
3. Plena capacitat de decisió
La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s’exerceix o l’exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.
4. Progrés social
L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.
5. Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat
La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l’empobriment.
6. Per dignitat
Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d’igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!
7. O tens Estat o no tens res.
Tots els projectes catalans s’estronquen per manca d’Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connnectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.
8. Pervivència de la cultura i la llengua pròpies
La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i ententa destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.
9. Representació a la Unió Europea
La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d’Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l’entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d’Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d’incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l’espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l’única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.
10. Participació en els organismes internacionals
La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l’Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d’una estructura d’Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d’aquests organismes. Fins i tot, l’eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s’ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D’altra banda, els intents fallits de l’esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l’esport en les seves diferents modalitats. L’única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra.
Una visió particular del “dia després” publicada ahir al nostre bloc.
Els 10mil a Brusel·les i la impostura de CiU.
Per David Mordagues
Això del finançament ratlla el desvergonyiment més absolut, sense cap mena de dubte és la presa de pèl més gran que han patit els ciutadans des de la Constitució Espanyola. Els successius incompliments de les dates pels acords sobre finançament amb el govern espanyol i la conseqüent baixada de pantalons per part del govern català són un insult a un poble emprenyat que veu bretxes, enganys i espases espanyoles amenaçant un futur incert per Catalunya.
El memfotisme sonat del PSC, el cagamandurrisme per part d’ERC i el canpixisme d’Iniciativa de ben segur són ser les principals causes de l’elevat grau d’insatisfacció conjuntural amb la classe política que tant sorprèn a aquests vils prohoms entonadors de paraules buides.
Les excuses ja no tenen cap valor, què pot esperar d’aquest govern el poble català? què ens pot oferir Espanya en aquest escenari encrespat i embriagat que tentineja de costat a costat per no trencar-se?
I és que fins i tot els que tenien els ulls encisats per l’encant socialista comencen a adonar-se que han estat mossegant un ham hostil que els convertirà en captaires i en presoners de les seves almoines.
Quin poder medicinal podria sanar la malaltia que provoca el verí espanyol? potser si comptéssim amb polítics catalans de virtuts excel·lents que posessin la seva gràcia al servei del poble es podria començar a fer un pas ferm endavant. Però on són aquests salvadors del poble? miro per tot arreu i només veig bergants viciats embolcallats del verí de l’egoisme que paralitzaria el cor d’aquells que estimen la pàtria. Com poden estar de festa amb els nostres enemics? Per què fan confessions equivoques que no es creu ni el més gran dels folls?
Els polítics no han de fer entrebancar més al poble, l’únic camí és el que porta a la llibertat, amb la independència defensaríem el que és nostre i ja no hauríem de pidolar el nostre or a qui ens el roba.
Prou ja de fer de puta d’Espanya, prou proxenetisme socialista, ja no farem més reverències als miserables que ens obliguen a doblegar la cansalada a canvi d’engrunes del nostre propi pa.
Esperonem l’enginy i sortim del laberint que ens turmenta, exigim sensatesa als que ens representen de forma barroera en aquest combat deforme i defugim del setge de paraules vàcues que ens prometen el cel i acaben portant-nos enganys que amaguen la claror de la realitat.
I és que a Sants i a minyons no prometis sinó dons.
L’ex senador del PSC Jaume Sobrequés i Callicó (Girona, 1943) ha donat suport a l’acte de la Plataforma pel Dret a Decidir celebrat a l’Ateneu Barcelonès, que rebutja “la legitimitat del Tribunal Constitucional espanyol”. En l’acte han participat també polítics de CDC Felip Puig, David Madí i Alfons López Tena i d’Esquerra -Anna Simó, Pere Aragonès, Ignasi Llorente o Miquel Sellarès- a més de personalitats de la societat civil com Mònica Sabata, Jordi Porta o Patrícia Gabancho, entre d’altres.
Sobrequés ha afirmat que “com a català tinc el dret a que el meu país sigui independent”. L’historiador i polític ha afirmat que hi ha dues vies per a esdevenir: la sentimental perquè “em dona la gana que el meu país, que és Catalunya, sigui sobirà i independent”.
I la racional perquè “Catalunya ha estat permanentment incompresa i, com a tal, agredida per l’Estat espanyol”, tant amb “governes d’esquerra com de dretes”. “Catalunya continua sent un país subjugat”, ha insistit. “Penso, desitjo i raono que Catalunya ha de ser un país independent”.
Jaume Sobrequés, que ha admès a e-notícies que paga puntulament la quota d’afiliat al PSC, va ser senador en dues ocasions (1977-1979) i diputat al Parlament també en dues (1988-1992). També ha estat membre de la junta directiva del Futbol Club Barcelona, amb Josep Lluís Nuñez, i director del Museu d’Història de Catalunya.
http://catalansreaccionem.wordpress.com/2009/06/28/acte-de-sobirania-moltes-felicitats-i-gracies/