El seguiment de les informacions sobre la manifestació que el passat dissabte 7 de març va convocar a la ciutat de Brusel·les mil·lers de catalans que reclamaven la independència del nostre país, em porta a conclusions que, tot i previsibles, no deixen de ser sorprenents.
Fixem-nos a La Vanguardia (Española). El mateix diumenge dia 8/3/2009, “el dia després”, publicaven a la pàgina 16 de la seva edició impresa la foto a tot color de la capçalera de la manifestació, on es podia veure en primera fila a la “patum” convergent al complert. La informació escrita i en particular la imatge triada, deixava entendre que CiU és el partit que es posa al capdavant, marcant el pas, dels que reclamen un estat independent per Catalunya. Aquí teniu la foto en qüestió, perquè si aneu a l’hemeroteca digital de La Vanguardia, i pagueu els 90 cèntims que val l’exemplar en format PDF de l’edició impresa del diari, us trobareu amb la sorpresa que la pàgina 16 ha desaparegut. Sí, sí, tal com ho explico: De la pàgina 15 passem a la pàgina 17. La foto ha estat suprimida de l’hemeroteca:
La Núria Feliu i l'Àngel Colom (girat d'esquenes en aquesta imatge), propagandistes destacats de la fe convergent, encapçalen la manifestació dels 10Mil a Brusel·les. El missatge dels mitjans que han publicat aquesta imatge és clar: Convergència és el partit polític que marca el pas cap a la independència nacional. Impostors!
Un parell de dies després de voler-nos fer empassar que CiU és el partit que ens conduirà cap a la independència, malgrat encare estiguin buscant el seu nou messies, trobem una nova notícia a La Vanguardia:
CiU ens deixa clar que d'això de la independència res de res.
Només que aquest cop, la notícia apareix en un racó de la pàgina 14 (cantonada de baix a pàgina esquerra), sense cap imatge, mirant de passar desapercebuda. Vaja, com si ho diguessin amb la boca petita, no fos cas que alguns catalans s’arribessin a assabentar que CiU no ens conduirà mai cap a la independència, tot i la seva enorme habilitat per manipular els sentiments patriòtics de la nostra gent.
Per David Mordagues
Això del finançament ratlla el desvergonyiment més absolut, sense cap mena de dubte és la presa de pèl més gran que han patit els ciutadans des de la Constitució Espanyola. Els successius incompliments de les dates pels acords sobre finançament amb el govern espanyol i la conseqüent baixada de pantalons per part del govern català són un insult a un poble emprenyat que veu bretxes, enganys i espases espanyoles amenaçant un futur incert per Catalunya.
El memfotisme sonat del PSC, el cagamandurrisme per part d’ERC i el canpixisme d’Iniciativa de ben segur són ser les principals causes de l’elevat grau d’insatisfacció conjuntural amb la classe política que tant sorprèn a aquests vils prohoms entonadors de paraules buides.
Les excuses ja no tenen cap valor, què pot esperar d’aquest govern el poble català? què ens pot oferir Espanya en aquest escenari encrespat i embriagat que tentineja de costat a costat per no trencar-se?
I és que fins i tot els que tenien els ulls encisats per l’encant socialista comencen a adonar-se que han estat mossegant un ham hostil que els convertirà en captaires i en presoners de les seves almoines.
Quin poder medicinal podria sanar la malaltia que provoca el verí espanyol? potser si comptéssim amb polítics catalans de virtuts excel·lents que posessin la seva gràcia al servei del poble es podria començar a fer un pas ferm endavant. Però on són aquests salvadors del poble? miro per tot arreu i només veig bergants viciats embolcallats del verí de l’egoisme que paralitzaria el cor d’aquells que estimen la pàtria. Com poden estar de festa amb els nostres enemics? Per què fan confessions equivoques que no es creu ni el més gran dels folls?
Els polítics no han de fer entrebancar més al poble, l’únic camí és el que porta a la llibertat, amb la independència defensaríem el que és nostre i ja no hauríem de pidolar el nostre or a qui ens el roba.
Prou ja de fer de puta d’Espanya, prou proxenetisme socialista, ja no farem més reverències als miserables que ens obliguen a doblegar la cansalada a canvi d’engrunes del nostre propi pa.
Esperonem l’enginy i sortim del laberint que ens turmenta, exigim sensatesa als que ens representen de forma barroera en aquest combat deforme i defugim del setge de paraules vàcues que ens prometen el cel i acaben portant-nos enganys que amaguen la claror de la realitat.
I és que a Sants i a minyons no prometis sinó dons.