Això del finançament ratlla el desvergonyiment més absolut, sense cap mena de dubte és la presa de pèl més gran que han patit els ciutadans des de la Constitució Espanyola. Els successius incompliments de les dates pels acords sobre finançament amb el govern espanyol i la conseqüent baixada de pantalons per part del govern català són un insult a un poble emprenyat que veu bretxes, enganys i espases espanyoles amenaçant un futur incert per Catalunya.

El memfotisme sonat del PSC, el cagamandurrisme per part d’ERC i el canpixisme d’Iniciativa de ben segur són ser les principals causes de l’elevat grau d’insatisfacció conjuntural amb la classe política que tant sorprèn a aquests vils prohoms entonadors de paraules buides.

Les excuses ja no tenen cap valor, què pot esperar d’aquest govern el poble català? què ens pot oferir Espanya en aquest escenari encrespat i embriagat que tentineja de costat a costat per no trencar-se?

I és que fins i tot els que tenien els ulls encisats per l’encant socialista comencen a adonar-se que han estat mossegant un ham hostil que els convertirà en captaires i en presoners de les seves almoines.

Quin poder medicinal podria sanar la malaltia que provoca el verí espanyol? potser si comptéssim amb polítics catalans de virtuts excel·lents que posessin la seva gràcia al servei del poble es podria començar a fer un pas ferm endavant. Però on són aquests salvadors del poble? miro per tot arreu i només veig bergants viciats embolcallats del verí de l’egoisme que paralitzaria el cor d’aquells que estimen la pàtria. Com poden estar de festa amb els nostres enemics? Per què fan confessions equivoques que no es creu ni el més gran dels folls?

Els polítics no han de fer entrebancar més al poble, l’únic camí és el que porta a la llibertat, amb la independència defensaríem el que és nostre i ja no hauríem de pidolar el nostre or a qui ens el roba.

Prou ja de fer de puta d’Espanya, prou proxenetisme socialista, ja no farem més reverències als miserables que ens obliguen a doblegar la cansalada a canvi d’engrunes del nostre propi pa.

Esperonem l’enginy i sortim del laberint que ens turmenta, exigim sensatesa als que ens representen de forma barroera en aquest combat deforme i defugim del setge de paraules vàcues que ens prometen el cel i acaben portant-nos enganys que amaguen la claror de la realitat.

I és que a Sants i a minyons no prometis sinó dons.