El Sr. David, ha posat un comentari en resposta a la Pubilleta que al meu entendre mereix un post.
Per una raó: El que tracten el Sr. David i la Pubilleta, excedeix amb escreix el tema del Mercat Medieval. Els posts (escrits que publiquem a la pàgina d’inici del blog), toquen temes puntuals, no es poden convertir en fòrums improvisats per parlar de qualsevol cosa que ens passi pel cap.
Sr. David i Sra. Pubilleta, podeu seguir amb el vostre diàleg, que és molt interessant, a partir d’aquest post.
Bé doncs, aquí el teniu. Les il·lustracions no són del comentari del Sr. David, les hi ha posat el Dimoni de collita pròpia:
David diu:
Hola, de nou Pubilleta.
En part, et dono la raó: Som una ciutat dormitori. Però no ens hi ha convertit la Teresa Padrós ni el seu equip. Només cal que vegis les estadístiques publicades per la Diputació de Barcelona.
Diputació (cliqueu en aquest enllaç).
Jo mateix, a Palau, pràcticament només vinc a dormir des de que tenia 14 anys, i en tinc 43. Des del moment que vaig començar a estudiar a l’institut (aleshores a Palau no n’hi havia), després a la UAB, i finalment perquè vaig començar a treballar fora de Palau, en jornades normalment molt llargues i complicades (viatges, desplaçaments, …)
Permet-me divagar una mica: Els uns tindran la temptació de posar en “l’haver” d’En Joan Payola i Riera, i Na MªAngels Padró, la construcció de l’IES Ramon Casas, que va ser inaugurat al 1993; els altres, voldran anotar a “l’haver” de la Teresa Padrós l’escola CEIP Palau.
Doncs no: Els equipaments públics provinents de la Generalitat, o dels pressupostos generals de l’Estat, s’obtenen a partir d’una massa crítica de població baremada en funció de la “rendabilitat” social que s’espera d’una inversió pública. És el cas dels serveis mèdics, les escoles i centres d’ensenyament públic, els jutjats, les comisaries dels Mossos, les oficines d’Hisensa, de la Seguretat Social, i tants d’altres. Com a molt, es pot atribuïr als governs municipals l’encert o l’error en l’ubicació dels mateixos, ja que són els que cedeixen els terrenys i decideixen on s’ubicaran.
El que dius de les botigues de la nova zona urbana on abans hi havia Cal Menut, i la fàbrica de Ca l’Estruch (la nau “Nova”, i la nau “Vella” que en realitat era la més nova després de l’incendi dels 80’), simple i senzillament, no és cert, ans al contrari: Cada dos per tres n’obren alguna de nova (i et puc assegurar que alguns lloguers són astronòmics), però de les que hi són des del primer dia (ja farà 4 anys o més de la Pl. de la República) no n’he vist cap de tancada. Fins i tot, hi ha botigues que s’hi han treslladat des d’altres llocs de Palau.
Això és degut a que aquesta zona s’ha urbanitzat per a ser un espai adient a l’activitat comercial, sense que deixi de ser compatible amb un us residencial.
Això és fer poble.
Tu em diràs que les cases i els carrers els fan els constructors. Però pensa que els promotors, orienten la seva activitat en funció dels plantejaments (i planejaments, d’aquí la importància del POUM) urbanísitics dels responsables municipals.
És a dir, en “l’haver” de l’alcaldessa Teresa, jo hi poso aquesta urbanització.
Altrament, tindríem un munt de casetes en filera –com a la veïna urbanització de Can Cortès- o bé un munt de casetes amb filera amb la fàbrica de Ca l’Estruch, i en qualsevol cas, encare seríem molt més una ciutat dormitori. Perquè el requisit indispensable per a que un poble sigui un poble amb totes les de la llei, és que hi hagi una trama urbana adient per a fer totes les activitats que acostumem a fer les persones humanes: produir, estudiar, jugar, fer esports, comprar i vendre (que també és produir), passar-s’ho be, i evidentment, dormir.
D’altra banda, el que jo considero una activitat catalanista, és posem per cas, el Correllengua, que jo personalment vaig seguir amb els meus fills petits aquesta tardor al darrera dels Sr. Miquel Truyols. I tens raó: Érem quatre gats i l’apuntador. Entre la foscor de la nit, la fredor dels carrers, i els pocs que érem, va quedar molt deslluït.
Per contra, un espectacle artístic, sigui el Ball de Gitanes, o una representació teatral, no el consideraré mai un acte polític. De fet, quan un espectacle artístic es converteix en un acte d’adhesió política, malament per a l’art i per a l’artista. Això era justificable en temps de la dictadura franquista, ara ja no toca.
